Teràpia psicodinàmica
La teràpia psicodinàmica té les seves arrels en la psicoanàlisi fundada per Sigmund Freud a finals del segle XIX, però ha evolucionat considerablement al llarg del segle XX gràcies a les aportacions de les teories de les relacions objectals (Klein, Winnicott, Fairbairn), la psicologia del self (Kohut) i la teoria de l'aferrament (Bowlby). A diferència de la psicoanàlisi clàssica — que implica sessions múltiples setmanals, ús del divan i processos de llarga durada —, la teràpia psicodinàmica moderna es practica habitualment en sessions setmanals, cara a cara, amb durades que van des de formats breus (16–24 sessions) fins a tractaments de llarga durada.
El principi fonamental de la teràpia psicodinàmica és que gran part del funcionament psicològic està governat per processos inconscients: desitjos, conflictes, mecanismes de defensa i patrons relacionals establerts en les primeres experiències de vida. Aquests patrons es repeteixen en les relacions actuals, incloent-hi la relació terapèutica. La transferència — la projecció de sentiments i expectatives d'experiències passades sobre el terapeuta — es considera una eina clínica fonamental, ja que permet observar i treballar directament amb els patrons relacionals del pacient.
El terapeuta psicodinàmic utilitza tècniques com la interpretació (fer conscients els processos inconscients), la confrontació (assenyalar contradiccions entre el que el pacient diu i fa), la clarificació (reformular el material del pacient per aprofundir la comprensió), i l'anàlisi de la transferència i la contratransferència. L'objectiu no és simplement la reducció de símptomes, sinó un canvi estructural en la personalitat: una major capacitat d'introspecció, relacions més satisfactòries i una major tolerància als afectes difícils.
Contràriament a la percepció comuna que la teràpia psicodinàmica manca d'evidència empírica, la meta-anàlisi de Shedler (2010) va demostrar que els seus efectes no només són significatius, sinó que tendeixen a augmentar amb el temps després de finalitzar el tractament — un fenomen poc comú en altres enfocaments. Leichsenring i Rabung (2008) van trobar que la teràpia psicodinàmica de llarga durada produeix resultats superiors en trastorns complexos de personalitat i trastorns crònics en comparació amb formes més breus de tractament.