Teràpia provocativa

Frank Farrelly va desenvolupar la Teràpia Provocativa als anys 70 mentre treballava amb Carl Rogers. Va observar que els clients de vegades feien avenços significatius quan se'ls desafiava amb humor en lloc d'oferir-los una consideració positiva incondicional. Aquesta observació el va portar a formalitzar un enfocament que contradiia moltes suposicions de la teràpia centrada en el client.

El mètode central consisteix en l'ús de l'humor, l'exageració, la defensa del diable i la reformulació provocativa per desafiar les creences i conductes autodestructives del client. El terapeuta es posa juganerescament «del costat» de la patologia del client, portant-la fins a l'absurd, fins que el client riu i argumenta en contra per si mateix. L'objectiu és activar els propis recursos del client a través de la resistència saludable.

Principis clau: la calidesa i la cura genuïna sustenten les provocacions; el ritme i la relació terapèutica són essencials; el client ha de sentir-se prou segur per ser desafiat. Farrelly va emfatitzar que la provocació sense calidesa és simplement crueltat. La relació terapèutica és el fonament sobre el qual es construeix tot l'enfocament.

Aspectes controvertits: risc de dany si s'utilitza sense la relació adequada, sense habilitat o amb poblacions vulnerables. No ha estat àmpliament estudiat empíricament. Pot ser percebut com a burla. Requereix una intel·ligència emocional excepcional per part del terapeuta. Hi ha preocupacions ètiques sobre les dinàmiques de poder en la relació terapèutica.

Desenvolupaments moderns: la Teràpia Sistèmica Provocativa (ProST) de Noni Höfner a Alemanya, el Coaching Provocatiu de Jaap Hollander als Països Baixos. S'ha produït certa integració amb la PNL i el coaching. Aquests enfocaments han intentat sistematitzar i fer més segur l'ús de la provocació en contextos terapèutics i de desenvolupament personal.