Teràpia cognitivo-conductual
La teràpia cognitivo-conductual (TCC) va sorgir durant els anys 1960 i 1970 a partir de les contribucions independents d'Aaron T. Beck i Albert Ellis. Beck, treballant inicialment en la depressió, va observar que els pacients deprimits presentaven patrons de pensament distorsionats — el que va anomenar «cognicions automàtiques» — que mantenien i agreujaven l'estat emocional. Ellis, per la seva banda, va desenvolupar la Teràpia Racional Emotiva Conductual (TREC), basada en la idea que no són els esdeveniments els que causen les emocions, sinó les creences irracionals sobre aquests esdeveniments. Ambdues línies van convergir en un model integrat que reconeix la centralitat dels processos cognitius en la psicopatologia.
El model nuclear de la TCC postula una relació recíproca entre pensaments, emocions i conductes: les interpretacions cognitives d'una situació influeixen en la resposta emocional, que al seu torn condiciona la conducta, i la conducta genera noves situacions que reforcen o modifiquen les cognicions. Aquesta tríada constitueix la base de la formulació de cas en TCC. Les distorsions cognitives — com el pensament tot-o-res, la catastrofització o la personalització — es consideren factors de manteniment centrals dels trastorns emocionals.
Les tècniques principals de la TCC inclouen la reestructuració cognitiva (identificar, qüestionar i modificar pensaments distorsionats), els experiments conductuals (posar a prova prediccions catastròfiques en la realitat), l'exposició gradual (enfrontar estímuls temuts de manera progressiva), l'activació conductual (incrementar activitats gratificants en la depressió) i l'entrenament en habilitats (resolució de problemes, regulació emocional). Les sessions són estructurades, col·laboratives i orientades a objectius, habitualment amb una durada de 12 a 20 sessions.
La TCC és l'enfocament psicoterapèutic amb la base d'evidència més extensa. Meta-anàlisis successives han demostrat la seva eficàcia per a la depressió, els trastorns d'ansietat, el trastorn obsessivocompulsiu, el trastorn d'estrès posttraumàtic, els trastorns alimentaris i molts altres problemes clínics (Butler et al., 2006; Hofmann et al., 2012). Els seus efectes són comparables als de la medicació per a molts trastorns, amb l'avantatge de taxes de recaiguda significativament menors a llarg termini.