Teràpia humanista
La teràpia humanista va emergir durant els anys 1950 i 1960 com a «tercera força» en psicologia, en contrast amb el conductisme i la psicoanàlisi dominants. Carl Rogers va ser la figura central d'aquest moviment amb el seu enfocament centrat en la persona, que postula que cada individu posseeix una tendència actualitzadora innata — una motivació intrínseca cap al creixement, la maduresa i l'enriquiment vital. Quan les condicions ambientals són favorables, aquesta tendència condueix de manera natural cap al benestar i la plenitud.
Rogers va identificar tres condicions necessàries i suficients per al canvi terapèutic: l'empatia (la comprensió profunda del marc de referència intern del client), la consideració positiva incondicional (l'acceptació del client sense judicis ni condicions) i la congruència (l'autenticitat del terapeuta en la relació). Segons Rogers, no són les tècniques específiques les que produeixen el canvi, sinó la qualitat de la relació terapèutica. Quan el client se sent genuïnament comprès i acceptat, pot abandonar les defenses i explorar la seva experiència amb major obertura.
Abraham Maslow va complementar aquesta perspectiva amb la seva jerarquia de necessitats, que situa l'autoactualització al cim de les motivacions humanes: la realització plena del potencial individual, la creativitat, l'autenticitat i l'acceptació de la realitat. La dimensió existencial de la teràpia humanista — representada per pensadors com Rollo May i Irvin Yalom — afegeix la reflexió sobre la llibertat, la responsabilitat, la finitud i la recerca de sentit com a elements centrals del procés terapèutic.
La recerca ha donat suport a l'eficàcia de la teràpia humanista, particularment per a la depressió, els problemes relacionals i les dificultats d'autoestima. La meta-anàlisi d'Elliott et al. (2004) va concloure que les teràpies experiencials i humanistes produeixen efectes significatius i comparables als d'altres enfocaments establerts. A més, les condicions facilitadores de Rogers han estat integrades pràcticament en tots els models terapèutics contemporanis, reconeixent que l'aliança terapèutica — fonamentada en l'empatia, l'acceptació i l'autenticitat — és un predictor robust dels resultats terapèutics independentment de l'orientació teòrica.