Teràpia gestàltica
La teràpia gestàltica va ser fundada als anys 1950 per Fritz Perls, Laura Perls i Paul Goodman, integrant elements de la psicoanàlisi, la psicologia de la Gestalt, la fenomenologia, l'existencialisme i la filosofia del diàleg de Martin Buber. El terme «Gestalt» — que significa 'forma' o 'totalitat' en alemany — reflecteix l'èmfasi de l'enfocament en la percepció de totalitats organitzades i en la tendència humana a completar experiències inacabades.
El principi central de la teràpia gestàltica és la consciència (awareness) en l'aquí i ara. Es considera que gran part del patiment psicològic prové de l'evitació de l'experiència present: les persones fugen cap al passat (culpa, nostàlgia) o cap al futur (ansietat, planificació compulsiva), desconnectant-se del que senten, pensen i necessiten en el moment actual. El concepte de frontera de contacte descriu la manera com l'individu interactua amb el seu entorn — i les interrupcions d'aquest contacte (confluència, introjecció, projecció, retroflexió, deflexió) constitueixen els mecanismes patològics centrals.
La teràpia gestàltica empra tècniques vivencials que busquen amplificar la consciència. La tècnica de la cadira buida convida el pacient a dialogar amb una part de si mateix, una persona absent o un aspecte del seu conflicte, fent explícit el que habitualment resta implícit. L'experimentació és fonamental: en lloc de parlar sobre els problemes, el terapeuta proposa experiments en sessió que permeten al client experimentar directament els seus patrons i descobrir alternatives. El treball amb els assumptes pendents (unfinished business) — emocions no expressades en relacions passades — és un altre element central.
La teoria paradoxal del canvi (Beisser, 1970) és un dels principis més distintius de la teràpia gestàltica: el canvi no es produeix intentant ser diferent del que un és, sinó acceptant plenament el que un és en el moment present. Quan el client abandona l'esforç de canviar i s'immersa completament en la seva experiència actual, el canvi emergeix de manera espontània. La recerca contemporània (Brownell, 2010; Strümpfel & Goldman, 2002) ha mostrat evidència favorable per a l'eficàcia de la teràpia gestàltica, particularment en problemes relacionals, trastorns de personalitat i dificultats d'expressió emocional.