Narcisisme
El narcisisme és un concepte amb múltiples capes: des d'un tret de personalitat normal fins a un trastorn clínic greu. El terme prové del mite grec de Narcís, que es va enamorar del seu propi reflex. Freud va introduir el concepte de narcisisme primari (1914) com una etapa normal del desenvolupament.
El Trastorn Narcisista de la Personalitat (TNP) es caracteritza per un patró persistent de grandiositat, necessitat d'admiració i manca d'empatia. El DSM-5 requereix almenys cinc dels nou criteris: sentit grandiós de la pròpia importància, fantasies de poder il·limitat, creença de ser especial, necessitat excessiva d'admiració, sentit de dret (entitlement), explotació interpersonal, manca d'empatia, enveja i comportament arrogant.
Heinz Kohut va revolucionar la comprensió del narcisisme amb la seva psicologia del self (1971). Per a Kohut, el narcisisme patològic no és un excés d'amor propi sinó un dèficit: una ferida narcisista primerenca que deixa la persona amb un self fràgil i dependent de la validació externa. La grandiositat és una defensa contra una autoestima profundament inestable.
Otto Kernberg (1975) va proposar una visió alternativa, segons la qual el narcisisme patològic reflecteix una organització del self grandiós que fusiona el self ideal, l'objecte ideal i el self real per defensar-se contra l'enveja i la ràbia. La seva comprensió emfatitza l'agressió inconscient i les relacions objectals primitives.
La recerca contemporània distingeix entre narcisisme grandiós (extravertit, dominant, explotatiu) i narcisisme vulnerable (introvertit, hipersensible, amb vergonya crònica). Ambdós comparteixen un nucli d'autocentrament i dificultats empàtiques, però es manifesten de maneres molt diferents.
El narcisisme com a tret de personalitat (no com a trastorn) existeix en un espectre. Un cert grau de narcisisme és adaptatiu: permet l'autoconfiança, l'ambició i la capacitat de lideratge. El problema sorgeix quan el narcisisme és rígid, desproporcionat i causa sofriment a l'individu o als que l'envolten.