Trastorn esquizoide de la personalitat
El trastorn esquizoide de la personalitat (TEsP) es defineix al DSM-5 com un patró pervasiu de distanciament de les relacions socials i restricció de l'expressió emocional en contextos interpersonals. Els criteris inclouen absència de desig o gaudi de relacions properes (incloent-hi la família), preferència per activitats solitàries, poc interès en experiències sexuals amb una altra persona, gaudi en poques activitats, absència d'amics íntims, indiferència aparent als elogis o les crítiques, i fredor emocional o aplanament afectiu. És un dels trastorns de personalitat menys diagnosticats, amb una prevalença estimada del 3–5%.
La comprensió psicoanalítica, desenvolupada principalment per Fairbairn i Guntrip, ofereix una perspectiva molt més rica que la descripció conductual del DSM. Guntrip va descriure el «dilema esquizoide»: la persona esquizoide necessita profundament la closeness relacional però la tem intensament, perquè la proximitat amenaça amb l'engolfament — la pèrdua del self en l'altre. Simultàniament, l'aïllament amenaça amb la desintegració per buit i solitud insoportable. L'individu esquizoide es retira a un món interior ric però protegit, mantenint una distància emocional que li permet preservar un sentit de si mateix intact. Akhtar va ampliar aquesta comprensió distingint entre les manifestacions obertes (fredor, autosuficiència, desinterès) i les encobertes (sensibilitat profunda, anhel secret de connexió, vida de fantasia rica).
El diagnòstic diferencial inclou el trastorn de l'espectre autista (TEA), amb el qual comparteix dificultat en la interacció social i expressivitat emocional limitada. Tanmateix, en el TEA les dificultats socials deriven de dèficits en la cognició social, mentre que en el TEsP la retirada és motivada per conflictes relacionals interns. El tractament és complex perquè la mateixa naturalesa del trastorn — l'evitació de la intimitat — dificulta l'establiment d'una aliança terapèutica. La psicoteràpia de llarg termini, amb un terapeuta pacient que respecti la necessitat d'espai del pacient mentre ofereix una presència constant i no intrusiva, és l'enfocament preferit. El progrés sol ser lent però pot ser profundament transformador quan el pacient comença a experimentar la relació terapèutica com a segura.