Trastorn dependent de la personalitat
El trastorn dependent de la personalitat (TDP) es caracteritza al DSM-5 per una necessitat excessiva i generalitzada de ser cuidat, que condueix a un comportament submís i aferradís i a una por a la separació. Els criteris inclouen dificultat per prendre decisions quotidianes sense un grau excessiu de consell i reafirmació, necessitat que els altres assumeixin responsabilitat en àrees importants de la seva vida, dificultat per expressar desacord per por a la pèrdua de suport, dificultat per iniciar projectes per manca de confiança, esforços excessius per obtenir suport dels altres, malestar quan està sol per por exagerada a no poder cuidar-se, recerca urgent d'una nova relació quan una acaba, i preocupació per ser abandonat.
Des de la perspectiva de la teoria de l'aferrament, el TDP es pot entendre com una manifestació extrema d'un estil d'aferrament ansiós-preocupat. L'individu dependent ha internalitzat un model de si mateix com a incapaç i incompetent, i un model dels altres com a necessaris per a la supervivència emocional. Bowlby va descriure com les experiències primerenques amb cuidadors inconsistents — presents però no fiablement responsables — poden generar una hiperactivació del sistema d'aferrament, resultant en una recerca constant de proximitat i reafirmació. La comorbiditat del TDP és elevada: depressió major (fins al 50%), trastorns d'ansietat, fòbia social i altres trastorns de personalitat (especialment evitador i límit) coexisteixen freqüentment.
El tractament del TDP requereix un equilibri delicat: la mateixa relació terapèutica pot reproduir el patró dependent si el terapeuta no és vigilant. La teràpia cognitiu-conductual treballa per identificar i desafiar les creences centrals d'incompetència i desvalidesa, augmentar gradualment la presa de decisions autònoma i desenvolupar habilitats d'assertivitat. La psicoteràpia psicodinàmica explora les arrels del patró en les experiències primerenques d'aferrament, treballant cap a una internalització progressiva de la capacitat d'autocura. La teràpia de grup pot ser especialment útil per practicar l'assertivitat i experimentar que les relacions poden sobreviure al desacord i la independència.