Trastorn histriònic de la personalitat
El trastorn histriònic de la personalitat (THP) es caracteritza al DSM-5 per un patró pervasiu d'emotivitat excessiva i recerca d'atenció. Els criteris diagnòstics inclouen malestar quan no es és el centre d'atenció, interacció inadequadament seductora o provocadora, expressió emocional superficial i ràpidament canviant, ús de l'aparença física per atreure atenció, estil de parla excessivament impressionista i mancat de detall, autodramatització i teatralitat, suggestibilitat, i consideració de les relacions com més íntimes del que realment són. Afecta aproximadament l'1,8% de la població general.
El THP té arrels històriques profundes en el concepte d'histèria, un dels diagnòstics més antics de la medicina. Des de les descripcions egípcies i gregues (l'«úter errant») fins als treballs de Charcot i Freud, la histèria va ser una categoria central en la psicologia primerenca. La transformació del diagnòstic — de «histèria» a «trastorn histriònic» — reflecteix l'esforç per separar el constructe de les connotacions de gènere i les assumpcions psicoanalítiques originals. Tanmateix, el diagnòstic continua sent controvertit: alguns autors argumenten que patologitza trets culturalment associats a la feminitat.
El diagnòstic diferencial és crucial. El THP comparteix trets amb el trastorn límit de la personalitat (emotivitat intensa, impulsivitat), però sense la inestabilitat identitària profunda, l'autolesió i el buit crònic del TLP. Es diferencia del trastorn narcisista en què la recerca d'atenció histriònica és menys selectiva i la grandiositat és menys prominent. La comorbiditat amb depressió, trastorns somatomorfs i trastorns d'ansietat és freqüent. El tractament sol implicar psicoteràpia psicodinàmica o cognitiva centrada en identificar les necessitats emocionals subjacents a la teatralitat, desenvolupar formes més adaptatives de recerca de connexió i augmentar la tolerància a la solitud i l'autoregulació emocional.