Trastorn antisocial de la personalitat
El trastorn antisocial de la personalitat (TAP) es caracteritza per un patró pervasiu de desatenció i violació dels drets dels altres que comença a la infància o l'inici de l'adolescència i continua a l'edat adulta. El DSM-5 requereix evidència de trastorn de conducta abans dels 15 anys i almenys 3 dels 7 criteris adults: incompliment de normes socials, engany, impulsivitat, irritabilitat/agressivitat, desatenció temerària per la seguretat, irresponsabilitat consistent i absència de remordiment.
És important distingir entre TAP i psicopatia, tot i que sovint es confonen. El TAP és una categoria diagnòstica del DSM basada en comportaments observables, amb una prevalença del 3–5% en homes i 1% en dones. La psicopatia, mesurada per la Psychopathy Checklist-Revised (PCL-R) de Hare, és un constructe més restrictiu que afegeix trets interpersonals (encant superficial, manipulació) i afectius (absència d'empatia, emocions superficials) als criteris conductuals.
L'etiologia involucra factors genètics (heretabilitat del 50–80%, la més alta entre els TP), neurobiològics (disfunció de l'amígdala i el còrtex prefrontal, menor reactivitat autonòmica a l'amenaça) i ambientals (abús infantil, negligència, criança inconsistent, exposició a la violència). La interacció gen-ambient és particularment marcada: el gen MAOA-L ('gen del guerrer') augmenta el risc de conducta antisocial, però principalment en presència de maltractament infantil.
El tractament és un dels reptes més grans de la psicologia clínica. Els enfocaments tradicionals han mostrat eficàcia limitada. Comunitats terapèutiques estructurades, programes cognitius de reducció de la violència, i intervencions precoces amb nens amb trets callous-unemotional mostren resultats prometedors. La prevenció primerenca (programes de criança, intervenció en trastorn de conducta infantil) és probablement la via més efectiva.
Les implicacions forenses són significatives. El TAP és altament prevalent en poblacions carceràries (47–75% dels homes presoners). El debat sobre la responsabilitat criminal en presència de psicopatia — si la incapacitat d'empatia atenua la culpabilitat moral — continua sent un tema central en la neuroètica i la psicologia forense.
La recerca recent se centra en subtipus. La distinció entre psicopatia 'primària' (baixa ansietat, planificada) i 'secundària' (alta ansietat, reactiva) té implicacions per al tractament. Els individus amb psicopatia secundària poden respondre millor a la intervenció.