Trastorn paranoide de la personalitat
El trastorn paranoide de la personalitat (TPP) es defineix al DSM-5 com un patró pervasiu de desconfiança i suspicàcia envers els altres, els motius dels quals s'interpreten com a maliciosos. Els criteris inclouen sospita infundada que els altres l'exploten o enganyen, preocupació per dubtes injustificats sobre la lleialtat dels amics, reluctància a confiar per por que la informació s'usi en contra seva, interpretació de comentaris benignes com a amenaçadors o denigrants, rancúnia persistent, percepció d'atacs al seu caràcter o reputació que no són evidents pels altres, i sospites recurrents sobre la fidelitat de la parella. Afecta aproximadament el 2,3–4,4% de la població general.
Des d'una perspectiva psicodinàmica, el trastorn paranoide s'entén a través del mecanisme de projecció: sentiments inacceptables d'hostilitat, enveja o vulnerabilitat es projecten als altres, que es perceben llavors com a amenaçadors i malintencionats. L'individu paranoide no reconeix la seva pròpia agressivitat sinó que l'experimenta com a provenint de l'exterior. Aquesta operació defensiva manté la cohesió del self a costa de distorsionar la percepció del món interpersonal. Millon i Davis van descriure el patró paranoide com una organització cognitiva rígida que filtra selectivament la informació, confirmant les expectatives de traïció i descartant les evidències de bona voluntat.
El diagnòstic diferencial amb el trastorn delirant (tipus persecutori) és essencial: en el TPP les sospites són pervasives però no assoleixen la intensitat ni la sistematització d'un deliri franc. A diferència de l'esquizofrènia paranoide, no hi ha al·lucinacions ni pensament desorganitzat. El tractament representa un dels reptes més difícils de la psicoteràpia, ja que la desconfiança central del trastorn s'aplica directament al terapeuta i a la relació terapèutica. L'establiment d'una aliança requereix transparència absoluta, respecte per l'autonomia del pacient i evitació de qualsevol interpretació que pugui ser viscuda com a invasiva. La teràpia cognitiva pot ajudar a examinar les evidències darrere les sospites, mentre que els enfocaments psicodinàmics treballen per comprendre la funció protectora de la desconfiança.