Teràpia familiar sistèmica
La teràpia familiar sistèmica va emergir als anys 1950 i 1960 com un canvi paradigmàtic radical en la comprensió dels problemes psicològics. En lloc de localitzar la patologia dins de l'individu, l'enfocament sistèmic la situa en els patrons d'interacció entre els membres del sistema familiar. Aquesta perspectiva s'inspira en la teoria general de sistemes (von Bertalanffy), la cibernètica (Wiener, Bateson) i la teoria de la comunicació (Watzlawick). El concepte de causalitat circular substitueix la causalitat lineal: en un sistema, el comportament de cada membre influeix i és influït pels comportaments dels altres de manera recíproca i recursiva.
Diverses escoles van contribuir al desenvolupament de la teràpia sistèmica. Salvador Minuchin va fundar la teràpia estructural, centrada en l'organització de la família: jerarquies, fronteres entre subsistemes (parental, fraternal), coalicions i triangulacions. Jay Haley va desenvolupar la teràpia estratègica, enfocada en les seqüències d'interacció que mantenen el símptoma i en la utilització de prescripcions paradoxals. L'escola de Milà (Selvini Palazzoli i col·laboradors) va introduir la prescripció invariant i el qüestionament circular. Murray Bowen va proposar la teoria multigeneracional, amb conceptes com la diferenciació del self, els triangles emocionals i la transmissió multigeneracional de patrons.
El concepte d'homeòstasi familiar — la tendència del sistema a mantenir el seu equilibri — explica per què els símptomes d'un membre (el «pacient identificat») poden servir una funció estabilitzadora per al conjunt del sistema. Per exemple, la simptomatologia d'un fill pot desviar l'atenció del conflicte conjugal no resolt. La teràpia sistèmica busca pertorbar els patrons disfuncionals i facilitar noves formes d'interacció que permetin al sistema reorganitzar-se de manera més saludable.
La recerca ha avalat l'eficàcia de la teràpia familiar sistèmica per a una àmplia gamma de problemes. La revisió de Carr (2012) va documentar evidència sòlida per als trastorns de conducta en nens i adolescents, els trastorns alimentaris, els problemes de parella, l'abús de substàncies i la prevenció de recaigudes en l'esquizofrènia. La teràpia familiar és particularment rellevant quan el context relacional és un factor de manteniment significatiu, quan els símptomes d'un individu compleixen una funció sistèmica, o quan el canvi requereix la col·laboració de múltiples membres del sistema.