Personalització

La personalització és una distorsió cognitiva que porta la persona a creure que ella és la causa d'esdeveniments negatius externs sobre els quals, en realitat, no té control o responsabilitat. Implica una connexió il·lògica entre esdeveniments externs i el propi jo, generant culpa i vergonya desproporcionades.

Beck (1979) va descriure la personalització com una de les distorsions cognitives típiques de la depressió. Exemples inclouen: una mare que veu que el seu fill treu males notes i conclou 'sóc una mare terrible'; un treballador el departament del qual no assoleix objectius i que pensa 'és culpa meva, no vaig treballar prou'; una persona que veu dues persones riure i assumeix que riuen d'ella.

La personalització es relaciona amb el locus de control intern excessiu: la persona s'atribueix un poder causal que no té. Paradoxalment, tot i que sembla un acte d'autoexigència, la personalització reflecteix una forma d'egocentrisme cognitiu — la creença implícita que un és tan important que tot gira al voltant seu.

En la pràctica clínica, la personalització és freqüent en pares amb depressió (que s'atribueixen tots els problemes dels fills), en supervivents de trauma (que es culpen per l'abús patit) i en persones amb trets obsessius (que senten responsabilitat excessiva per prevenir danys als altres).

La teràpia cognitiva aborda la personalització ajudant el pacient a identificar la distorsió i examinar-ne l'evidència. Preguntes útils inclouen: 'Quins altres factors han pogut contribuir a aquest resultat?', 'Si una altra persona estigués en la teva situació, la culparies?', 'Quin percentatge real de responsabilitat tens en aquest resultat?'

És important distingir la personalització patològica de la responsabilitat genuïna. Acceptar la responsabilitat per les pròpies accions és saludable i necessari; la personalització distorsiona aquesta capacitat convertint-la en autoculpabilització indiscriminada.