Sobregeneralització

La sobregeneralització és una distorsió cognitiva que consisteix en extreure una regla o conclusió universal a partir d'un esdeveniment únic o d'evidència molt limitada, i aplicar-la de manera indiscriminada a totes les situacions futures. El marcador lingüístic típic són els quantificadors universals: 'sempre', 'mai', 'tot', 'res', 'tothom', 'ningú'.

Beck i Burns van identificar la sobregeneralització com una de les distorsions cognitives principals en la depressió. Un únic rebuig es converteix en 'ningú no m'estimarà mai'; un error al treball es transforma en 'sempre ho faig tot malament'; una experiència negativa amb una persona s'estén a 'no et pots fiar de ningú'.

La sobregeneralització viola les regles bàsiques de la inferència lògica: tracta una mostra d'un sol cas com si fos representativa de l'univers sencer. Aquesta distorsió es veu amplificada pel biaix de confirmació: un cop formada la creença generalitzada, la persona atén selectivament l'evidència que la confirma i ignora la que la contradiu.

En la pràctica clínica, la sobregeneralització sovint sustenta creences nuclears disfuncionals. La creença 'sóc incompetent' es manté perquè cada error es generalitza mentre que cada èxit es descarta com a excepció. Treballar amb la sobregeneralització requereix ajudar el pacient a examinar l'evidència completa, no només la selectiva.

Les tècniques cognitives per abordar la sobregeneralització inclouen: el registre d'evidència (registrar tant les experiències que confirmen com les que contradiuen la generalització), l'ús de qualificadors específics en lloc d'absoluts ('de vegades' en lloc de 'sempre'), i l'anàlisi de l'experiència concreta que va originar la generalització.

La sobregeneralització no és exclusiva de la patologia. És un mecanisme cognitiu bàsic d'aprenentatge (generalitzem per eficiència), però es converteix en disfuncional quan s'aplica rígidament a experiències emocionals negatives, creant una visió del món, dels altres i d'un mateix sistemàticament distorsionada.