Etiquetatge

L'etiquetatge és una distorsió cognitiva que David Burns (1980) va descriure com una forma extrema de sobregeneralització. En lloc de descriure un comportament concret («he comès un error en aquest informe»), la persona s'assigna a si mateixa o als altres una etiqueta global i fixa: «sóc un inepte», «és un imbècil», «sóc un fracassat». L'etiqueta crea una identitat rígida a partir d'un únic acte o d'una sèrie limitada d'actes, com si el comportament definís l'essència completa de la persona.

Quand l'etiquetatge es dirigeix a un mateix, genera vergonya profunda i erosiona l'autoestima. La vergonya es diferencia de la culpa: la culpa diu «he fet una cosa dolenta» (comportament), mentre que la vergonya diu «sóc dolent» (identitat). L'etiquetatge és precisament el pont cognitiu entre la culpa i la vergonya: converteix un error en una sentència d'identitat. Quan es dirigeix als altres, l'etiquetatge deshumanitza i tanca la porta a l'empatia: si algú «és un idiota», no cal escoltar-lo ni intentar comprendre'l.

Beck (1979) va assenyalar que les etiquetes funcionen com a lents deformants que filtren tota la informació posterior: un cop una persona s'ha etiquetat com a «fracassada», cada nou error confirma l'etiqueta i cada èxit es descarta com a excepció o casualitat. En teràpia cognitiva, el tractament de l'etiquetatge consisteix a ajudar el pacient a separar la descripció del comportament del judici sobre la identitat, i a reconèixer que les persones som éssers complexos que no podem ser reduïts a una única etiqueta.