Escissió

L'escissió (splitting) és un mecanisme de defensa primitiu descrit per Melanie Klein (1946) pel qual el nen petit, incapaç de tolerar l'ambivalència, divideix les representacions dels objectes en categories de 'tot bo' i 'tot dolent'. El pit que nodreix és idealitzat com a perfectament bo; el pit que frustra és viscut com a absolutament dolent i persecutori. Aquesta divisió protegeix l'objecte bo de la contaminació per la ràbia destructiva dirigida a l'objecte dolent.

En el desenvolupament normal, l'infant progressa des de la posició esquizoparanoide (on predomina l'escissió) cap a la posició depressiva, on comença a reconèixer que l'objecte bo i el dolent són la mateixa persona. Aquesta integració genera culpa i preocupació per l'objecte danyat, però permet relacions més realistes i estables. Quan el desenvolupament s'atura o regressa, l'escissió persisteix com a mode dominant de funcionament psíquic.

L'escissió és un tret central del trastorn límit de la personalitat (TLP). El DSM descriu un patró de relacions interpersonals inestables i intenses caracteritzat per l'alternança entre extrems d'idealització i devaluació. Una persona amb TLP pot percebre el seu terapeuta com a meravellós i salvador una setmana, i com a cruel i incompetent la següent, sense connexió emocional entre ambdues percepcions.

Kernberg (1975) va elaborar una teoria de l'organització borderline de la personalitat en què l'escissió és el mecanisme de defensa central. Segons Kernberg, la persistència de l'escissió com a defensa principal distingeix l'organització borderline tant de la neuròtica (on predomina la repressió) com de la psicòtica (on es perd la prova de realitat). El tractament, segons el seu model de psicoteràpia focalitzada en la transferència, consisteix a ajudar el pacient a integrar les representacions escindides de si mateix i dels altres.