Projecció
La projecció és un mecanisme de defensa pel qual una persona atribueix inconscientment els seus propis sentiments, pensaments o impulsos inacceptables a algú altre. Per exemple, una persona que sent hostilitat cap a un col·lega pot percebre que és el col·lega qui li té animadversió, sense reconèixer la pròpia agressivitat.
Freud va descriure la projecció com un dels mecanismes de defensa primitius, present des de les primeres etapes del desenvolupament psíquic. En la projecció, el conflicte intern es transforma en un conflicte extern: allò que és inacceptable en un mateix es percep com a provinent de l'exterior, fent-lo més tolerable per a l'ego.
Melanie Klein va ampliar significativament la teoria de la projecció amb el concepte d'identificació projectiva (1946). En aquest procés més complex, no només es projecten continguts mentals sinó que s'exerceix pressió interpersonal perquè l'altre actuï d'acord amb la projecció. Això converteix la projecció en un fenomen relacional bidireccional.
En la pràctica clínica, la projecció es manifesta freqüentment en la relació terapèutica. El pacient pot atribuir al terapeuta sentiments que en realitat són propis — per exemple, percebre el terapeuta com a crític o rebutjador quan és el pacient qui experimenta autocrítica. Reconèixer i interpretar aquestes projeccions és una intervenció terapèutica central.
La projecció també opera a escala social i política. Els prejudicis ètnics, la demonització de l'adversari i els fenòmens de capbrot expiatori sovint impliquen la projecció massiva de qualitats rebutjades del propi grup sobre un grup extern. La psicologia social ha documentat àmpliament aquests processos.
La recerca empírica ha confirmat l'existència de processos projectius. Estudis experimentals mostren que les persones que reprimeixen certs trets tendeixen a percebre'ls amb més facilitat en els altres, un fenomen consistent amb la formulació psicoanalítica clàssica.