Intel·lectualització

La intel·lectualització és un mecanisme de defensa pel qual la persona recorre al pensament abstracte, a l'anàlisi teòrica i al raonament desapassionat per evitar l'experiència emocional directa. Davant una pèrdua devastadora, en lloc de plorar, la persona pot dissertar sobre les estadístiques de mortalitat o les fases del dol. L'emoció no desapareix, sinó que queda aïllada darrere una barrera intel·lectual.

Anna Freud (1936) va descriure la intel·lectualització com una defensa especialment prominent durant l'adolescència, quan la intensitat dels nous impulsos sexuals i agressius amenaça el jove ego. L'adolescent es refugia en discussions filosòfiques abstractes, debats interminables sobre la justícia o la moral, com a forma de dominar indirectament impulsos que no pot afrontar directament. És important distingir la intel·lectualització de la racionalització: mentre que la racionalització inventa justificacions plausibles per a una conducta motivada emocionalment, la intel·lectualització substititueix tota l'experiència emocional per una activitat cognitiva.

Vaillant (1992) va considerar la intel·lectualització com una defensa de nivell neuròtic, amb potencial per funcionar de manera adaptativa en certes circumstàncies. Un cirurgià que necessita operar un pacient greument ferit es beneficia de la capacitat de suspendre temporalment la resposta emocional. No obstant això, quan la intel·lectualització es converteix en l'estil dominant de relació amb el món, la persona perd el contacte amb la seva vida emocional, empobrint les seves relacions íntimes i la seva capacitat de gaudir. En teràpia, treballar amb la intel·lectualització implica ajudar el pacient a reconnectar amb les emocions que el pensament abstracte manté a ratlla.