Vergonya

Helen Block Lewis va establir la distinció fonamental entre vergonya i culpa en la seva obra de 1971. Mentre que la culpa implica una avaluació negativa d'una acció concreta («he fet una cosa dolenta»), la vergonya comporta una avaluació negativa del jo sencer («sóc dolent»). La culpa tendeix a motivar conductes reparadores, com disculpar-se o esmenar el dany causat. En canvi, la vergonya provoca el desig d'amagar-se, desaparèixer o atacar, i s'associa amb la retirada social i la ira defensiva.

La investigació de Tangney i Dearing va demostrar que la propensió a la vergonya està vinculada a una àmplia gamma de problemes psicològics, incloent la depressió, l'ansietat, els trastorns alimentaris i l'abús de substàncies. Les persones propenses a la vergonya tenen més dificultats per empatitzar amb els altres, ja que la seva atenció es dirigeix cap al jo amenaçat. A diferència de la propensió a la culpa, que generalment s'associa amb un millor ajustament psicològic, la propensió a la vergonya és un factor de risc transdiagnòstic. Aquesta distinció té implicacions clíniques importants per al tractament de diversos trastorns.

Brené Brown va portar la investigació sobre la vergonya al públic general, descrivint-la com la por a no ser digne de connexió. El seu treball va introduir el concepte de resiliència a la vergonya, que implica reconèixer i parlar sobre la vergonya per reduir el seu poder. El concepte de «vergonya tòxica» descriu una vergonya crònica i internalitzada que es converteix en una part central de la identitat, sovint arrelada en experiències d'abús o negligència infantil. Les teràpies eficaces per a la vergonya tòxica inclouen la teràpia centrada en la compassió de Paul Gilbert i intervencions que fomenten l'autocompassió i la connexió interpersonal.