Autoestima

Morris Rosenberg va definir l'autoestima com una actitud global cap a un mateix, positiva o negativa, i va crear l'Escala d'Autoestima de Rosenberg el 1965. Aquesta escala de deu ítems continua sent l'instrument més utilitzat arreu del món per mesurar l'autoestima global. Rosenberg va vincular una autoestima baixa amb l'ansietat, la depressió i la dificultat en les relacions interpersonals, establint les bases per a dècades d'investigació posterior.

No obstant això, Roy Baumeister i els seus col·legues van desafiar la idea que una autoestima alta és universalment beneficiosa. La seva revisió exhaustiva del 2003 va mostrar que l'autoestima alta no causa millors resultats acadèmics ni professionals, sinó que sovint és una conseqüència de l'èxit. A més, van advertir que una autoestima inflada pot estar associada amb narcisisme i agressivitat, especialment quan es veu amenaçada. Això va generar un replantejament dels programes educatius centrats exclusivament en elevar l'autoestima.

Kristin Neff va proposar l'autocompassió com una alternativa més saludable a la cerca d'una autoestima alta. L'autocompassió implica tractar-se amb amabilitat davant el fracàs, reconèixer la humanitat compartida i mantenir una consciència equilibrada de les pròpies emocions. A diferència de l'autoestima, l'autocompassió no requereix sentir-se superior als altres ni depèn d'avaluacions externes. Les investigacions mostren que l'autocompassió prediu benestar psicològic de manera consistent sense els efectes secundaris negatius associats a l'autoestima inflada.