Atenció plena
L'atenció plena té les seves arrels en les tradicions contemplatives budistes, on es practica com a component fonamental del camí cap a l'alliberament del sofriment. Jon Kabat-Zinn va adaptar aquestes pràctiques al context clínic occidental el 1979, creant el programa de Reducció de l'Estrès Basada en l'Atenció Plena (MBSR). El seu enfocament secular va permetre integrar la meditació en hospitals i clíniques, definint l'atenció plena com prestar atenció d'una manera particular: amb propòsit, al moment present i sense jutjar.
L'atenció plena s'ha integrat en diverses teràpies psicològiques basades en l'evidència. La Teràpia Cognitiva Basada en l'Atenció Plena (MBCT) combina elements cognitius amb meditació per prevenir recaigudes depressives. La Teràpia d'Acceptació i Compromís (ACT) utilitza l'atenció plena per fomentar la flexibilitat psicològica, mentre que la Teràpia Dialèctica Conductual (DBT) inclou habilitats d'atenció plena com a mòdul central. Aquestes integracions han ampliat significativament l'abast clínic de les pràctiques contemplatives.
La investigació neurocientífica ha identificat canvis cerebrals associats a la pràctica regular de l'atenció plena. Estudis de neuroimatge mostren alteracions en l'escorça prefrontal, l'ínsula i l'amígdala, regions vinculades a la regulació emocional i la consciència interoceptiva. S'han documentat millores en l'atenció sostinguda, la regulació emocional i la reducció de la reactivitat a l'estrès. No obstant això, molts d'aquests estudis presenten limitacions metodològiques, com ara mostres petites i absència de grups de control actius.
Les crítiques a l'atenció plena inclouen el fenomen anomenat «McMindfulness», que denuncia la seva comercialització i descontextualització de les arrels ètiques originals. Alguns investigadors adverteixen que la pràctica pot ser contraproduent en certs casos, provocant ansietat o desrealització en persones vulnerables. A més, la metaanàlisi de Goldberg i col·laboradors va concloure que, tot i que l'atenció plena és eficaç, no és clarament superior a altres tractaments actius. Això suggereix que cal moderar les afirmacions extraordinàries sobre els seus beneficis.