Indefensió apresa
La indefensió apresa va ser descoberta per Martin Seligman i Steven Maier el 1967 en una sèrie d'experiments amb gossos que es van convertir en un dels descobriments més influents de la psicologia del segle XX. En l'experiment original, els gossos exposats a descàrregues elèctriques inevitables — sense possibilitat de control — van aprendre que les seves accions no tenien cap efecte sobre el resultat. Quan posteriorment se'ls va col·locar en una situació on podien escapar fàcilment de les descàrregues saltant una barrera, la majoria d'ells simplement es quedaven quiets i suportaven el dolor, sense intentar escapar. En canvi, els gossos que prèviament havien tingut control sobre les descàrregues van aprendre ràpidament a escapar. Aquest fenomen — la passivitat adquirida davant l'adversitat com a resultat d'experiències prèvies d'incontrolabilitat — es va denominar indefensió apresa.
El model atribucional de la indefensió apresa, proposat per Abramson, Seligman i Teasdale el 1978, va reformular el fenomen en termes cognitius humans. Segons aquest model, quan les persones experimenten esdeveniments negatius incontrolables, el tipus d'atribució que fan determina les conseqüències psicològiques. Les atribucions es classifiquen en tres dimensions: interna vs. externa (és culpa meva o de les circumstàncies?), estable vs. inestable (sempre serà així o és temporal?), i global vs. específica (afecta tot a la meva vida o només aquest àmbit?). Una atribució interna, estable i global — «sóc un fracàs en tot i sempre ho seré» — produeix la indefensió més profunda i generalitzada, amb dèficits motivacionals, cognitius i emocionals que s'assemblen notablement als símptomes de la depressió.
La connexió entre la indefensió apresa i la depressió va ser enormement influent en la psicologia clínica. La teoria de la desesperança (hopelessness theory), desenvolupada per Abramson, Metalsky i Alloy el 1989, va estendre el model per proposar un subtipus específic de depressió — la depressió per desesperança — caracteritzada per l'expectativa que els resultats negatius ocorreran independentment del que faci la persona, combinada amb la creença en la pròpia impotència per canviar la situació. Aquesta teoria ha trobat suport empíric considerable i ha influït en el desenvolupament d'intervencions cognitives que ajuden els pacients a modificar els seus estils atribucionals. La indefensió apresa també s'aplica a la comprensió de les víctimes d'abús: l'exposició repetida a violència incontrolable pot produir passivitat i dificultat per abandonar la relació, no per falta de voluntat sinó per un aprenentatge genuí de la inutilitat de l'acció.
Irónicament, el descobriment de la indefensió apresa va portar Seligman cap a la direcció oposada en la seva carrera posterior. L'estudi de per què alguns individus no desenvolupen indefensió — per què mantenen la resiliència davant l'adversitat — va contribuir al naixement de la psicologia positiva en la dècada de 1990. Seligman va proposar que l'optimisme es pot aprendre de la mateixa manera que la indefensió: entrenant estils atribucionals més externs, inestables i específics davant els fracassos. Maier, per la seva banda, va reinterpretar els resultats originals dècades després, suggerint que la passivitat no és realment «apresa» sinó que és la resposta per defecte — el que s'aprèn és realment l'activitat i el control. Aquesta revisió radical implica que la resiliència requereix un aprenentatge actiu, mentre que la indefensió és l'estat basal del sistema nerviós davant l'estrès incontrolable.