Trauma psicològic
El trauma psicològic es defineix com la resposta emocional i fisiològica a un esdeveniment o sèrie d'esdeveniments aclaparadors que superen la capacitat de l'individu per integrar l'experiència i mantenir un sentit de seguretat i coherència. A diferència de l'estrès quotidià, el trauma altera fonamentalment la percepció que la persona té de si mateixa, dels altres i del món. Es distingeixen diversos tipus de trauma: el trauma d'un sol episodi (un accident, un atac, un desastre natural), el trauma complex o del desenvolupament (exposició repetida i crònica a experiències traumàtiques, sovint en la infància, com l'abús o la negligència) i el trauma intergeneracional (transmissió dels efectes del trauma a través de les generacions, com en supervivents del Holocaust o de genocidis).
L'impacte neurobiològic del trauma és profund i mesurable. L'amígdala — el centre d'alarma del cervell — es torna hiperactivada, generant respostes de por exagerades i estat d'hipervigilància constant. L'hipocamp, responsable de la memòria contextual i narrativa, pot disminuir de volum, cosa que contribueix a la fragmentació dels records traumàtics — les víctimes experimenten flashbacks i records intrusius en lloc de narratives coherents. L'eix hipotalàmic-pituïtari-adrenal (HPA), que regula la resposta a l'estrès, es desregula, alterant els nivells de cortisol i produint efectes sistèmics sobre la salut física. Stephen Porges va proposar la teoria polivagal, que descriu tres estats del sistema nerviós autònom: la connexió social (ventral vagal), la lluita o fugida (simpàtic) i la immobilització o col·lapse (dorsal vagal), oferint un marc per comprendre les respostes traumàtiques més enllà del model clàssic de lluita o fugida.
El trastorn d'estrès posttraumàtic (TEPT) és el diagnòstic clínic associat al trauma. El DSM-5 requereix l'exposició a un esdeveniment traumàtic i la presència de símptomes en quatre grups: records intrusius (flashbacks, malsons), evitació (de llocs, persones o pensaments associats al trauma), alteracions negatives en la cognició i l'estat d'ànim (culpa, vergonya, desinterès), i hiperactivació (insomni, irritabilitat, resposta de sobresalt exagerada). La CIE-11 ha afegit el diagnòstic de TEPT complex, proposat originalment per Judith Herman (1992), que inclou a més dificultats en la regulació emocional, l'autoconcepte negatiu i les relacions interpersonals pertorbades — reconeixent que el trauma crònic, especialment en la infància, produeix efectes més amplis que el TEPT clàssic.
Els enfocaments terapèutics per al trauma són diversos i reflecteixen la complexitat del fenomen. L'EMDR (Eye Movement Desensitization and Reprocessing), desenvolupat per Francine Shapiro, utilitza la estimulació bilateral per facilitar el processament dels records traumàtics. L'exposició prolongada i la teràpia de processament cognitiu (CPT) són intervencions basades en l'evidència que ajuden els pacients a confrontar i reprocessar les experiències traumàtiques. Bessel van der Kolk ha defensat un enfocament basat en el cos, argumentant que «el cos porta el compte» (the body keeps the score) — que el trauma s'emmagatzema somàticament i requereix intervencions que abordin les sensacions corporals, com la teràpia somatosensorial, el ioga adaptat al trauma i les arts expressives.
La perspectiva de l'atenció informada pel trauma (trauma-informed care) ha transformat la pràctica en salut mental, educació i serveis socials. Aquesta perspectiva no pregunta «què t'ha passat?» sinó «què et va passar?» — reconeixent que molts problemes de salut mental, addiccions i dificultats socials tenen arrels traumàtiques. Els principis bàsics inclouen la seguretat, la fiabilitat, el suport entre iguals, la col·laboració i l'empoderament. La recerca de Rachel Yehuda sobre l'epigenètica del trauma ha demostrat que l'estrès traumàtic pot produir canvis epigenètics que es transmeten a la generació següent, oferint una base biològica per al concepte de trauma intergeneracional i obrint noves vies per a la comprensió i el tractament.