Estrès

Hans Selye (1956) va definir l'estrès com la resposta inespecífica del cos davant qualsevol demanda i va descriure el Síndrome General d'Adaptació (SGA) en tres fases: alarma (activació del sistema nerviós simpàtic i l'eix hipotalàmic-pituïtari-adrenal), resistència (l'organisme intenta adaptar-se mantenint una activació elevada) i esgotament (els recursos s'esgoten, obrint la porta a la malaltia). Selye va distingir entre eustrès (estrès positiu que motiva i activa) i distrès (estrès negatiu que desborda i danya).

Lazarus i Folkman (1984) van proposar el model transaccional de l'estrès, que va transformar la comprensió del fenomen. Segons aquest model, l'estrès no resideix ni en l'estímul ni en la resposta, sinó en la relació entre la persona i l'entorn. L'avaluació cognitiva és central: l'avaluació primària determina si la situació és amenaçant, i l'avaluació secundària avalua els recursos disponibles per afrontar-la. L'afrontament pot ser centrat en el problema (actuar per modificar la situació) o centrat en l'emoció (regular la resposta emocional quan la situació no es pot canviar).

McEwen (1998) va introduir el concepte de càrrega al·lostàtica per descriure el desgast acumulat de l'organisme quan els sistemes d'estrès s'activen repetidament o no s'apaguen adequadament. L'estrès crònic afecta pràcticament tots els sistemes del cos: augmenta el risc cardiovascular, suprimeix la funció immunitària, altera la regulació de la glucosa, deteriora la memòria i les funcions executives (dany hipocampal i prefrontal) i contribueix al desenvolupament de depressió, ansietat i trastorns somatoformes.

La resiliència davant l'estrès depèn de múltiples factors: suport social, sentit de control personal, flexibilitat cognitiva, hàbits de vida saludables i significat o propòsit vital. Les intervencions basades en l'evidència inclouen el mindfulness (que redueix la reactivitat a l'estrès), la reestructuració cognitiva (que modifica les avaluacions amenaçants), l'exercici físic regular (que regula l'eix HPA) i les tècniques de relaxació. L'objectiu no és eliminar l'estrès — una certa activació és necessària per al rendiment — sinó desenvolupar recursos d'afrontament que permetin una adaptació saludable.