Resistència

La resistència és un concepte central en la teoria i la pràctica psicoanalítica, referint-se a totes les forces dins del pacient que s'oposen als procediments i processos del tractament. Freud va identificar diverses formes de resistència: la resistència de repressió (l'ego impedeix que el material reprimit arribi a la consciència), la resistència de transferència (sentiments cap a l'analista que obstaculitzen el treball), la resistència del guany secundari (beneficis derivats dels símptomes que el pacient no vol perdre), la resistència de l'id (la compulsió a la repetició) i la resistència del superjò (el sentiment inconscient de culpa que exigeix patiment). Reconèixer i treballar la resistència és tan important com interpretar el contingut inconscient.

La perspectiva relacional contemporània ha transformat la comprensió de la resistència. Mentre que Freud la veia principalment com un obstacle a superar, autors com Ralph Greenson van argumentar que la resistència també conté informació valuosa sobre l'estructura defensiva del pacient i les seves maneres de relacionar-se. En lloc de considerar-la únicament com una oposició al tractament, els terapeutes relacionals la reconeixen com una comunicació sobre les necessitats del pacient, les seves pors i els seus patrons d'autoprotecció. L'aliança terapèutica — la capacitat de col·laborar malgrat les resistències — s'ha demostrat com un dels predictors més robustos de l'èxit terapèutic.

Més enllà de la psicoanàlisi, el concepte de resistència ha influït profundament en altres modalitats terapèutiques. En la teràpia cognitivo-conductual, la resistència es manifesta com a no adherència al tractament, incompliment de les tasques o evitació de l'exposició. Beutler i col·laboradors van demostrar que el nivell de resistència del pacient hauria de guiar la selecció de la intervenció: pacients amb alta resistència responen millor a enfocaments no directius, mentre que els pacients amb baixa resistència es beneficien d'intervencions més estructurades. L'entrevista motivacional, desenvolupada per Miller i Rollnick, va adoptar el principi de «rodar amb la resistència» en lloc d'enfrontar-la directament, reconeixent que la confrontació sovint augmenta la resistència al canvi.