Intel·ligència
Charles Spearman (1904) va proposar l'existència d'un factor general d'intel·ligència (g) que subjau a totes les capacitats cognitives. Segons el seu model, les persones que obtenen bons resultats en un tipus de tasca cognitiva tendeixen a obtenir-ne també en altres, suggerint un factor comú. Raymond Cattell (1963) va refinar aquesta idea distingint entre intel·ligència fluida (gf) — la capacitat de raonar i resoldre problemes nous, independent de l'experiència — i intel·ligència cristal·litzada (gc) — el coneixement i les habilitats adquirides a través de l'educació i l'experiència. La fluida tendeix a declinar amb l'edat, mentre que la cristal·litzada es manté o augmenta.
Howard Gardner (1983) va desafiar la visió unitària de la intel·ligència proposant la teoria de les intel·ligències múltiples: lingüística, lògico-matemàtica, espacial, musical, corporal-cinestèsica, interpersonal, intrapersonal i naturalista. Robert Sternberg (1985) va proposar la teoria triàrquica, que distingeix intel·ligència analítica (acadèmica), creativa (capacitat de generar solucions noves) i pràctica (adaptació al món real). Ambdues teories van ampliar la concepció de la intel·ligència més enllà de les habilitats acadèmiques tradicionals, tot i que han estat criticades per la manca d'evidència empírica rigorosa.
La mesura de la intel·ligència mitjançant tests de QI (Wechsler, Stanford-Binet) ha estat tant una de les contribucions més influents de la psicologia com una de les més controvertides. Els tests de QI prediuen raonablement bé el rendiment acadèmic i laboral, però han estat criticats per biaixos culturals que poden perjudicar grups minoritaris. L'efecte Flynn — l'augment sostingut de les puntuacions de QI al llarg de les dècades en tots els països industrialitzats — va plantejar preguntes fonamentals sobre què mesuren realment els tests.
El debat sobre l'heretabilitat de la intel·ligència ha estat particularment intens. Els estudis de bessons suggereixen una heretabilitat substancial, però l'heretabilitat no implica determinisme genètic: l'entorn exerceix una influència crucial, especialment en condicions de privació. Nisbett et al. (2012) van revisar exhaustivament l'evidència, concloent que tant els factors genètics com els ambientals (nutrició, educació, estimulació cognitiva) contribueixen significativament a les diferències individuals en intel·ligència, i que les diferències entre grups reflecteixen principalment desigualtats ambientals.