Dol
Elisabeth Kübler-Ross va proposar el 1969 el seu conegut model de cinc etapes del dol: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Malgrat la seva enorme popularitat cultural, la investigació empírica no ha confirmat que les persones travessin aquestes etapes de manera seqüencial ni universal. Kübler-Ross mateixa va aclarir posteriorment que les etapes no eren lineals ni prescriptives. No obstant això, el model va tenir el mèrit fonamental de visibilitzar el dol com un procés psicològic legítim que mereix atenció clínica i compassió social.
Stroebe i Schut van proposar el 1999 el Model de Procés Dual, que descriu el dol com una oscil·lació entre dos tipus d'afrontament. L'orientació a la pèrdua implica confrontar el dolor emocional, plorar i recordar la persona perduda. L'orientació a la restauració se centra en adaptar-se als canvis pràctics de la vida, assumir nous rols i reconstruir la identitat. Segons aquest model, un procés de dol saludable requereix moure's entre ambdues orientacions, i el bloqueig en qualsevol d'elles pot ser problemàtic.
El trastorn de dol prolongat va ser inclòs al DSM-5-TR el 2022 i a la CIM-11, reconeixent que un percentatge significatiu de persones en dol experimenta un patiment persistent i incapacitant que no es resol amb el temps. Els símptomes inclouen una anhel intens i persistent pel difunt, dificultat per acceptar la mort i deteriorament funcional significatiu que dura almenys dotze mesos en adults. Aquesta categoria diagnòstica ha generat debat sobre els límits entre el dol normal i el patològic.
El paradigma dels vincles continus, proposat per investigadors com Robert Neimeyer, desafia la idea tradicional que el dol reeixit requereix «tallar» el vincle amb el difunt. En canvi, proposa que mantenir una connexió simbòlica amb la persona perduda pot ser adaptatiu i saludable. Això pot incloure converses internes, rituals commemoratius o la integració de l'herència del difunt en la pròpia narrativa vital. Aquesta perspectiva ha transformat la pràctica clínica, allunyant-se de models que patologitzaven l'apego continuat i reconeixent la diversitat cultural en les formes de viure el dol.