Ansietat

L'ansietat és una resposta emocional universal que compleix una funció adaptativa essencial: alertar l'organisme davant possibles amenaces i preparar-lo per a l'acció. En la seva forma normal, l'ansietat aguditza l'atenció, mobilitza recursos energètics i facilita la resposta de lluita o fugida. Tanmateix, quan la intensitat, la durada o la freqüència de l'ansietat resulten desproporcionades respecte a l'amenaça real, o quan apareix en absència de perill objectiu, es converteix en patològica. La línia divisòria entre ansietat normal i patològica no és nítida, sinó que constitueix un continu influït per factors biològics, psicològics i socials.

Els trastorns d'ansietat constitueixen el grup de trastorns mentals més prevalent a nivell mundial. El DSM-5 inclou el trastorn d'ansietat generalitzada (preocupació excessiva i persistent), el trastorn de pànic (atacs recurrents de por intensa), les fòbies específiques (por intensa davant objectes o situacions concretes), el trastorn d'ansietat social (por a la avaluació negativa per part dels altres) i l'agorafòbia (por a situacions de les quals seria difícil escapar). Aquests trastorns comparteixen la característica central d'ansietat excessiva però difereixen en els objectes o situacions que la desencadenen i en els patrons de comportament d'evitació associats.

Des de la perspectiva neurobiològica, l'ansietat involucra una xarxa complexa de circuits cerebrals. L'amígdala actua com a sistema d'alarma, avaluant ràpidament els estímuls potencialment amenaçadors i activant la resposta d'estrès. L'escorça prefrontal exerceix funcions reguladores, modulant la reactivitat amigdalina. En els trastorns d'ansietat, es produeix un desequilibri entre l'activació amigdalina excessiva i la regulació prefrontal insuficient. Els neurotransmissors GABA, serotonina i noradrenalina juguen papers fonamentals en la modulació de l'ansietat, i les seves alteracions constitueixen la base de les intervencions farmacològiques.

El tractament dels trastorns d'ansietat disposa d'un ampli ventall d'intervencions amb suport empíric. La teràpia cognitivo-conductual és el tractament psicològic amb més evidència, combinant la reestructuració cognitiva (identificació i modificació de pensaments catastrofistes) amb tècniques d'exposició (confrontació gradual amb les situacions temudes). Aaron Beck i David Clark van demostrar que les persones amb ansietat patològica sobrevaloren la probabilitat i la gravetat de les amenaces i infravaloren la seva capacitat d'afrontament. Els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina són el tractament farmacològic de primera línia, i la combinació de farmacoteràpia i psicoteràpia sovint produeix els millors resultats.