Teoria de les relacions objectals

Melanie Klein va ser una de les figures fundacionals de la teoria de les relacions objectals. Va descriure dues posicions fonamentals en el desenvolupament primerenc: la posició esquizoparanoide, en què el nadó escindeix els objectes en bons i dolents i utilitza la projecció per gestionar l'ansietat persecutòria, i la posició depressiva, en què el nen reconeix que l'objecte bo i el dolent són el mateix, experimentant culpa i el desig de reparació. Klein va identificar mecanismes com l'escissió (splitting), la identificació projectiva — en què parts indesitjables del self es projecten en l'altre per controlar-lo — i la posició depressiva com a assoliment maduratiu que permet la integració i l'ambivalència.

Donald Winnicott va aportar conceptes essencials sobre l'entorn facilitador del desenvolupament. La seva idea de la «mare prou bona» (good enough mother) descriu una cuidadora que s'adapta activament a les necessitats del nadó i gradualment falla de manera tolerable, permetent el desenvolupament de la independència. Els objectes transicionals — com la manteta o el peluix — representen un espai intermedi entre la realitat interna i l'externa. Winnicott també va distingir entre el self vertader (autèntic, espontani) i el self fals (complaent, defensiu), argumentant que un entorn suficientment bo permet l'emergència del self vertader.

W. R. D. Fairbairn va radicalitzar la teoria objectal proposant que la libido no busca el plaer sinó l'objecte: la motivació humana fonamental és la connexió relacional. Va desenvolupar un model d'estructures endopsíquiques on les experiències amb objectes frustrants es internalitzen i escindeixen en l'ego libidinal (anhel) i l'ego antilibidinal (sabotejador intern). Fairbairn va argumentar que tota psicopatologia és essencialment un trastorn de les relacions objectals, desplaçant el focus de les pulsions instintives a la necessitat relacional.

Otto Kernberg va integrar la teoria de les relacions objectals amb la psicologia de l'ego i la va aplicar extensament a la comprensió dels trastorns de personalitat, especialment el trastorn límit i el narcisista. El seu model d'organització de la personalitat — neuròtica, límit i psicòtica — es basa en el grau d'integració de les representacions objectals, la maduresa dels mecanismes de defensa i la integritat de la prova de realitat. Kernberg va desenvolupar la Psicoteràpia Focalitzada en la Transferència (TFP), que utilitza la relació terapèutica per activar i treballar les díades de relacions objectals escindides del pacient.