Dissociació
La dissociació es refereix a una desconnexió o manca d'integració entre funcions psíquiques normalment connectades: la consciència, la memòria, la identitat, la percepció i el control motor. Lluny de ser un fenomen exclusivament patològic, la dissociació existeix en un continu que va des d'experiències quotidianes normals — com absorbir-se tant en una pel·lícula que es perd la noció del temps, o conduir en pilot automàtic — fins a trastorns clínics greus com el trastorn d'identitat dissociatiu. Pierre Janet va ser el primer a descriure sistemàticament la dissociació a finals del segle XIX, conceptualitzant-la com una fallada en la capacitat integradora de la consciència davant experiències aclaparadores.
La teoria de la dissociació estructural de la personalitat, desenvolupada per Onno van der Hart, Ellert Nijenhuis i Kathy Steele, proporciona un marc contemporani influent per comprendre els fenòmens dissociatius. Segons aquesta teoria, el trauma provoca una divisió de la personalitat en una «part aparentment normal» (ANP), que gestiona la vida quotidiana però evita els records traumàtics, i una o més «parts emocionals» (EP), fixades en l'experiència traumàtica i les seves defenses. En la dissociació primària (TEPT simple), hi ha una ANP i una EP. En la dissociació secundària (TEPT complex), una ANP i múltiples EP. En la dissociació terciària (trastorn d'identitat dissociatiu), múltiples ANP i múltiples EP, cadascuna amb el seu propi sentit d'identitat.
La relació entre dissociació i trauma és una de les més consistents en la literatura clínica. La dissociació es conceptualitza com una resposta protectora que permet a l'individu sobreviure experiències aclaparadores desconnectant-se de la realitat immediata. Tanmateix, quan es cronifica, aquesta resposta inicialment adaptativa es converteix en un obstacle per al processament i la integració de l'experiència traumàtica. La despersonalització (sentir-se desconnectat del propi cos o ment), la desrealització (percepció de l'entorn com a irreal), l'amnèsia dissociativa (incapacitat de recordar informació personal important) i la fragmentació de la identitat representen graus creixents de desintegració. El tractament dels trastorns dissociatius segueix generalment un model per fases que prioritza l'estabilització, el processament del trauma i la integració.