Esgotament professional

Christina Maslach va identificar tres dimensions centrals de l'esgotament professional: l'esgotament emocional, la despersonalització (o cinisme) i la reducció de la realització personal. L'esgotament emocional es manifesta com una sensació de buidatge i fatiga crònica. La despersonalització implica una actitud distant i cínica cap als clients o companys. La reducció de la realització personal reflecteix sentiments d'incompetència i manca de productivitat. El Maslach Burnout Inventory (MBI) continua sent l'instrument de referència per a la seva mesura.

L'any 2019, l'Organització Mundial de la Salut va incloure l'esgotament professional a la CIM-11 com un fenomen ocupacional, no com una malaltia, però sí com un factor que influeix en l'estat de salut. Aquesta classificació va suposar un reconeixement institucional important de la síndrome. La definició de l'OMS emfatitza que l'esgotament es refereix específicament al context laboral i no s'ha d'aplicar a altres àmbits de la vida. Aquest reconeixement ha impulsat el debat sobre la responsabilitat organitzacional en la prevenció de l'esgotament.

Les professions d'ajuda — com la medicina, la infermeria, el treball social i la psicologia — presenten taxes d'esgotament especialment elevades. L'exposició constant al sofriment aliè, les càrregues de treball excessives i la manca de recursos contribueixen a aquesta vulnerabilitat. Maslach i Leiter van argumentar que l'esgotament no és principalment un problema individual sinó organitzacional, assenyalant sis àrees clau de desajust: càrrega de treball, control, recompensa, comunitat, justícia i valors. Les intervencions més eficaces combinen estratègies individuals de cura personal amb canvis estructurals en l'organització del treball.